divendres, 27 de juny de 2008

dimecres, 25 de juny de 2008

CONTES ALTERNATIVA 1r D'ESO

COORDINACIÓ: Rosa Alegre

Tàrik era un noi que tenia 14 anys. Era alt i moreno, amb els ulls marrons. Era pobre i el seu somni era amb la caravana, i al final ho va aconseguir. Era valent perquè jugava al joc dels terbolins, al qual només ell s’atrevia a jugar. També era valent perquè va salvar la Laila d’un gran terbolí i va entrar a la ciutat de Targha, la de les veus mortes.

Quan en Tàrik va tornar a Jarraim va passar un any: ja tenia 15 anys.
De camí cap a casa seva es va trobar amb ell seu millor amic de la seva infantesa: era Hammadi.
-Tàrik! Aquí…! Aquí darrere!
-Hammadi, quant de temps! Com estàs?
-Estic bé, Tàrik, gràcies per preguntar. I tu, com estàs?
-Jo també estic bé, m’havia preocupat, quan vaig saber que te n’havies anat amb la gran caravana.
-Tàrik, vols vindre a la ciutat de Marràqueix? Tinc un treball de fuster. Véns?-D’acord, sí, vindré però primer vaig a visitar els meus pares.

Quan va arribar a casa, els pares estaven a punt d’acabar les sabates que sempre fan quan vénen els caravaners. Quan el van veure es van posar a plorar com a nens petits i van dir:
-Fill meu, has tornat. Gràcies a Déu.

En Tàrik estava molt content de tornar a la ciutat on vaig nàixer, però era el xiquet més alegre del món quan els seus pares van abraçar-lo al cap de tant de temps. Però els pares ploraven per una altra cosa, i era que l’oncle Salim es va morir de gran, és a dir de vell. Es va quedar uns quatre o cinc dies amb els pares i després va preparar la maleta per anar amb Hammadi a Marràqueix.
Quan se’n van anar, tot el poble estava darrere d’ells dient-los:

-Adéu! Que no us passi res! Vigileu! I totes estes coses.

Quan van arribar a Marràqueix, l’home que va proporcionar faena a Hammadi els va rebre amb un bon banquet de menjar i beguda.
Tairró, el fuster, va preguntar a Tàrik si també volia ser fuster, i clar ell no podia rebutjar l’oferta perquè no tenia diners i va dir que sí.

A l’endemà es van posar a treballar. En Tairró els ensenyava el taller, que era molt gran, hi havia molts treballadors perquè allí fan cadires, taules, barques…i moltes més coses.
A les tardes, en Tàrik, Hammadi i uns altres treballadors tenien festa, així que en Tàrik i en Hammadi anaven a visitar un poquet la ciutat.
La ciutat feia pendent i ells no estaven tan acostumats a pujar costeres, en canvi la gent de la ciutat pareixia que per ells no fes pendent, és a dir que estigués recta.

Van pujar un poquet més, van veure un castell, van pujar corrents i quan van arribar a dalt de tot estaven cansats, van intentar entrar i els guàrdies no els van deixar sense una autorització. Llavors se’n van tornar al taller. L’endemà ja van començar a treballar. En Hammadi feia les cadires i les taules i en Tàrik les venia.


Al cap de deu anys, la reina Fàtima va anar al taller i va comprar una taula i catorze cadires.
Quan en Tàrik la va veure es va quedar com una paret, es va enamorar de ella i no sabia què dir-li. Es va quedar tant de pedra que ella li parlava i ell no reaccionava. Fins que la reina Fàtima li va passar la mà per la cara.

-Perdó, perdó, què deies?- va dir Tàrik.
-He, he, he! Que graciós ets. Volia una taula i catorze cadires, per favor -va riure la reina.
-D’acord. Intentaré fer el possible i li portaré jo personalment si no li molesta.
-Tranquil, porta-les tu.

Quan se’n va anar, en Tàrik va arribar fins on estava en Hammadi i li va dir l’encàrrec que havia fet la reina Fàtima.
A l’endemà en Tàrik va agafar la taula i les cadires i se’n va anar cap al palau. Quan estava davant de la porta enorme que hi havia a l’entrada, va demanar permís als guàrdies per entregar la taula i les cadires que havia demanat la reina Fàtima.
Quan per fi estava dins del palau enorme, no sabia on anar. Al cap d’uns segons va baixar la reina Fàtima molt lleugera de roba perquè ella també es va enamorar d'ell quan va anar al taller de fusta.
Quan la reina Fàtima va arribar al final de les escales Tàrik li va preguntar:

-Reina Fàtima, on poso les cadires?

Ella li va indicar el lloc on havia de deixar-les. Després li va dir que vingués al seu costat i en aquell moment es va adonar que estaven enamorats un de l’altre.
Llavors cada dia venia i anaven al palau i de tant en tant anaven al bosc. Així durant un any. Al cap d’un any en Fàtima va donar el gran pas, que era donar-li compromís, i ell va acceptar. Es van casar i al cap d’uns cincs anys van tindre quatre bessons que es deien: Benjamí, Rabel, Habislam, Rashika.
En Tàrik i la Fàtima no podien apartar la vista dels nadons.
Al cap de vuit anys es van separar per problemes personals i en Tàrik s'en va tornar amb la seva família verdadera a Jarraim i amb la gran caravana.

Quan va arribar a casa, la seva família és va alegrar molt i el van abraçar molt fort. Van parlar tot el dia i li van preguntar per què havia tornat de Marràqueix. En Tàrik els va dir que havia tingut una aventura amb la reina de Marràqueix i van tindre quatre fills, després de vuit anys és van separar. El pare de Tàrik li va dir que no era guapa i que per això es van separar. Van començar a riure, però li va dir que no era per això, sinó per uns problemes. Llavors van parlar de Hammadi. S’havia casat i tenia un fill anomenat Mohamed. Llavors el pare va exclamar:

-Es diu igual que el teu avi.
-També té una xiqueta que es diu Hazna.- va afegir en Tàrik

Després d’una estona de conversa, la mare d’en Tàrik li va preguntar:

-I ara, què faràs? Continuaràs el teu somni d’anar amb la gran caravana?

Després d’un any amb la familia, en Tàrik s’ha pogut construir un carro i s’ha comprat dos cavalls per marxar amb la gran caravana.
Pel mig del desert es van trobar un terbolí molt gran i en Tàrik, com estava al mig de la caravana, va cridar molt fort.

-Què passa allí davant?
-Ens ataca un terbolí molt gran.- va respondre un home.

Tàrik quan va sentir allò va baixar del carro i va anar corrents davant de tot, quan el va veure es va espantar i va cridar tothom que estaven darrere els carros que no es moguessin.
Tàrik davant dels carros intentava passar pel mig del terbolí i quan tots es pensaven que en Tàrik estava mort, es va aixecar del terra i va continuar caminant fins que va trobar una ciutat que es deia la Mar blava. Allí, en Tàrik va conèixer l’amor de la seva vida. Una xica d’uns 19 anys que es deia Erika. Era una xica que tenia també el somni d’anar amb la gran caravana, igual que en Tàrik.

Després d’un any, quan en Tàrik i l’Erika es van conèixer molt bé, en Tàrik li va preguntar si es volia casar amb ell. Ella es va posar vermella perquè no sabia què dir i en Tàrik va insistir més dient-li:

-Tenim el mateix somni. Estem fets l’un per l’altre.

Ella continuava callada i en Tàrik gairebé es fica a plorar perquè no volia casarse amb ell, l’Erika també quasí comença a plorar. Després de 5 minuts, continuaven els dos mirant-se cara a cara i en Tàrik va reaccionar i li va dir abans de marxar:

-Et deixo pensar fins a les 8 de la nit. T’invito a sopar amb mi.

Quan en Tàrik se’n va anar, l’Erika va pensar que seria una tonta si no li deia que sí perquè era l’home de la seva vida.

Quan ja eren gairebé les 8 de la nit, en Tàrik es pensava que no vindria, però es va girar i la veure amb una falda i una camisa llarga i tota maquillada.

-Que guapa que estàs! - li va dir en Tàrik
-Tu també estàs guapo.- li va contestar tota il·lusionada.

Van entrar en un restaurant i van asseure’s en una taula per sopar. Quan ja era el moment de marxar, en Tàrik es va agenollar davant d’ella, va traure un anell de la butxaca i li va demanar si es volia casar. Ella, contenta, li va dir que sí. En Tàrik es va ficar molt content.

Al cap d’un any van tindre un fill que es deia Carles. Quan Carles ja tenia 6 anys va anar amb la seva mare i amb el seu pare amb la gran caravana. I allí la família d’en Tàrik van continuar la seva vida. I així es va acabar la vida d’en Tàrik, amb la seva gran caravana.

Àlex Nàstor, Andrei Muresan i Valer Moldovan 1r ESO B
*******************
TÀRIK

En Tàrik era un nen que tenia el somni d’anar amb la gran caravana. Anava vestit amb uns pantalons curts, un jersei de màniga curta i amb unes sandàlies de cuir.
Era un nen amb moltes fantasies. Li agradaven les històries del vell Selim i les dels caravaners. Era generós i valent, tenia molta paciència i no s’avergonyia per res.
Un dia el seu pare el va enviar al mercat a portar-li les sandàlies de cuir a en Mekub, un caravaner. En Tárik va decidir anar-se’n amb la gran caravana.

En Tàrik avui ha complert 14 anys. És un dia molt especial per a ell. La Laila i en Tàrik són més que amics: a la Laila li agradava en Tárik i a en Tárik la Laila.
Al principi del dia en Tàrik li demana a la Laila de sortir junts i és clar, la Laila li diu que sí.
Com a regal d’aniversari la Laila li proposa a en Tàrik de fer un viatge junts a un poblet que hi ha a prop.
La Laila li diu a en Mekub que ella i en Tàrik anirien de viatge a un poblet anomenat Abidos. En Mekub ja sabia que en Tàrik i la Laila s’estimaven. En Mekub va trobar que era bona idea, no hi havia cap perill i no podia passar res.
Fet i dit, en Tàrik i la Laila van sortir de la gran caravana amb un carro i van dirigir-se cap a Abidos.

Quan van arribar allà devia ser mitja tarda, en Tàrik i la Laila estaven una mica cansats. Van buscar una casa per allotjar-se, perquè aquell poble era un poble molt especial. El poble està darrere d’una muntanya verda amb moltes flors de molts de colors.

A l’entrada hi havia un portal enorme i només entrar ja es veien els colors tan alegres de les cases i de les flors. És una ciutat especial, ja que les cases són gratuïtes perquè com està al mig del desert no hi havia cap client i van pensar que si ho feien de bades, al menys vindria algú, encara que no guanyessin diners els amos d’aquell espai tan gran que ocupava la ciutat.

La Laila va pensar que aquell poble era l’ideal per a fer un viatge inoblidable. Van buscar una casa que estigués buida i van entrar a deixar les coses i tot el que portaven. Mentre buscaven la casa i ordenaven tot ja es va fer de nit i van decidir anar a dormir.
L’endemà, quan es van llevar de dormir, van visitar tot el poble de punta a punta, van anar a menjar a un restaurant, van comprar unes figuretes per a recordar aquest viatge, fins i tot van comprar dos collarets, però no normals sinó que eren especials: el collar de la Laila tenia mig cor, i el d’en Tàrik també tenia mig cor, però l’especial d’aquets collarets era que els mitjos cors dels dos collars coincidien quan s’ajuntaven.

Ells estaven mol contents perquè semblava que estiguessin dins d’un somni, encara no es creien que estaven vivint una aventura real.

A la tarda van començar a fer les maletes per a l’endemà tornar a la gran caravana. Mentre preparaven tot la Laila li va preguntar a en Tàrik:

-Trobes que estarem junts tota la vida ?
-Si fos per mi jo voldria viure amb tu passés el que passés. - va contestar en Tàrik.

Quan van acabar de preparar tot l’equipatge, en Tàrik va dir:

- M’agradaria que ara es parés el temps.
-I a mi. - va afegir la Laila.
A la nit van anar a sopar a un altre restaurant que estava al centre d’Abidos. El restaurant tenia els vidres de les finestres en forma de cor, les taules eren redones i les tovalles eren blanques i per damunt hi havia pètals de roses roges. Al damunt de la taula hi havien dos espelmes i un ram de flors. Quan van entrar al restaurant es van quedar al·lucinant. El menjar el van trobar mol bo i el servei mol bé.
Per mala sort era de nit i l’endemà ja tornaven amb la gran caravana i aquells moments de glòria ja s’acabaven. Quan van acabar de sopar van anar a l’hotel a dormir.

L’endemà van agafar-ho tot i es van posar de camí dirigint-se a la gran caravana. A la tarda van arribar a la caravana, estaven un poc cansats per haver fet un viatge molt llarg i sense parar, però quan van arribar era fosc i van decidir parar i l’endemà seguirien el camí.
En Mekub els va preguntar:

- Us heu divertit ?
- Sí!- van contestar alegrement.
- Espero que estigueu contents i que sempre recordeu aquest viatge. – va afegir en Mekub il·lusionat.
- Ara contaré una història que vaig viure jo. -va dir en Mekub.

Quan jo tenia quinze anys, anava amb la gran caravana només amb el meu pare, ja que la mare va morir en nàixer jo. Aquell dia va vindre una noia que es deia Anna, era molt guapa i el seu rostre era brillant. Era alta i prima, els cabells eren rossos, llargs i brillants, els ulls blaus com l’aigua de la mar, les cames eren llargues i perfectes i aquell dia portava un vestit roig de tirants que li anava per damunt els genolls. Aquell dia vaig decidir de saludar-la i conèixer-la. Vam estar parlant tres hores i jo em divertia molt parlant amb ella. Vam dormir junts i l’endemà va dir:
- Me’n vaig al meu poble.
Jo em vaig quedar un poc parat, però no vaig poder aguantar que se n’anés. Ella em va dir que vindria, però encara no ha tornat.

En Tàrik i la Laila van coincidir a comentar que aquella història era molt trista i que en Mekub havia patit molt.

Al cap de sis mesos en Tàrik i la Laila encara s’estimaven, però aquell dia les coses van canviar. Aquell dia al matí va arribar una dona ben bonica, amb un fill. La dona es dia Anna i el fill es deia Mateu.
Quan en Mekub va veure l’Anna, va recordar alguna cosa, però no acabava de recordar-la. La Laila quan va veure en Mateu el va trobar especial, més especial que en Tàrik, i va començar a sentir alguna cosa per ell.
En Mateu era alt i prim. Era ros, amb els ulls blaus i brillants com el mar. Els llavis els tenia fins i no molt grossos. El cos estava ben musculat i tenia abdominals. En Mateu quan va veure en Tàrik va pensar que devia ser prou simpàtic, així que va decidir que es farien amics.
En Tàrik i en Mateu van decidir dormir a la mateixa tenda, i així es podrien contar històries.
En Mekub no recordava què tenia l’Anna d’especial. A la nit l’Anna també va decidir de conèixer en Mekub, ja que l’Anna també va trobar que el nom li recordava alguna cosa però encara no ho recordava ben bé.
L’endemà, quan l’Anna es va llevar el primer que va dir va ser:

-Mekub, vine un moment.
-Què vols ?- va dir en Mekub tot estranyat
-Jo a tu ja et coneixia, no és la primera vegada que et veig.
-No, tampoc és la primera que et veig jo.
-Tu no seràs aquell xiquet que vaig conèixer a la gran caravana quan érem petits?
-Sí, ja ho recordo tot- va dir en Mekub, molt alegre.
En Mekub i l’Anna recordaven els vells temps i l’Anna va dir que ja no se’n tornava més, que es quedava a la gran caravana per sempre.
La Laila li va dir a en Mateu que ella el trobava molt interessant. En Mateu també trobava guapa a la Laila.
La Laila va dir a en Tàrik que ja no l’estimava i que ja no volia sortir més amb ell, la Laila li va donar el collar que es van comprar a Abidos perquè no volia recordar-lo. En Tàrik es va quedar com una estàtua.
L’endemà va arribar una carta del pare d’en Tàrik que deia :

Fill meu ho sento molt, però el que et vaig a dir és una mala notícia. Hauràs de tornar a Jarraim perquè la teva tieta i el teu tiet es casen i hauries d’estar a la seva boda. Com només falta un mes perquè la gran caravana arribi a Jarraim i la boda es d’aquí un mes i mig, podràs quedar-te o venir. Com tu vulguis.

Moltes abraçades de la teva mare i el teu pare.
Cuida’t

Al cap d’un mes la gran caravana va arribar a Jarraim i en Tàrik es va quedar. La Laila quan ho va saber, se’n va alegrar.
Van passar tres dies i la gran caravana ja havia sortit cap al nord.
En Tàrik va conèixer una noia que es deia Aroa. Van decidir que com s’estimaven que sortirien junts i el collaret de la Laila li va donar a l’Aroa.
En Mateu i la Laila també van sortir junts i en Mekub i l’Anna també.

En Tárik va quedar content d’haver conegut una noia com l’Aroa.

Maria Sancho i Cristina Martinez, 1r ESO B
************************



Estem enmig del mar, en una forta tempesta. És fosc, els núvols són grans i grisos, plou a bots i a barrals. Cauen uns llamps que esgarrifen, trona i fa molt, molt fred. Les onades són grans, altes i fortes. Estem atemorits. No sabem què fer ni on anar. No ens queda menjar, solament una botella d’aigua i un paquet de galetes mig trencades. He començat a recordar com havíem arribat a aquesta terrible situació.

Tot va començar el 23 de juny, el dia del meu aniversari. Jo sóc el Guillem. Tinc 16 anys i sóc alt i prim. Porto un pírcing a la cella. Sóc molt valent, decidit i sincer.
Vaig estar assajant amb els meus amics Enric, Sergi, David, Pau, Joan i Marc, fins a les dos del migdia. Quan vaig arribar a casa vaig anar a deixar la guitarra a la meva habitació. Damunt del llit vaig trobar un paper que deia:

Quan vegis aquesta nota, vés corrents fins al port.
Allà t’espera una gran sorpresa!
No tardis!!!
Besets de la teva estimada germaneta que t’estima tant!!

Vaig agafar la gorra i la moto i vaig anar al port.
Quan vaig arribar-hi em vaig trobar amb els meus pares Ismael i Jèssica, amb la meva germana Clàudia, amb els meus amics i uns quants veïns que estaven davant d’una preciosa barca. Aquesta era bastant gran. Era de color blanc i negre, tal com jo desitjava des de quan era petit i anava a pescar amb el meu pare per la costa.
El meu somni des d’aleshores era fer un gran viatge.
Ara ja tenia la barca, solament em faltava el viatge per acabar de complir el somni.

La barca tenia un cartell que posava:
PER MOLTS ANYS, GUILLEM!!!
Em vaig emportar una agradable i enorme sorpresa.
A la tarda vam quedar tots al “garito” per a celebrar el meu aniversari.
Quan ja hi érem tots, ens vam asseure al terra i vam començar a imaginar les aventures que podríem viure amb aquella meravellosa barca.
Vam decidir que a les dotze d’aquella mateixa nit agafaríem la barca i ens n’aniríem ben lluny, però no sabíem ben bé on.

Finalment va arribar aquella tranquil·la nit de divendres amb un mar tot pla i amb una gran i bonica lluna plena. Vam pujar a la barca i vam salpar.
Vam estar tota la nit contant-nos històries de por. Quan ens vam adormir eren les cinc de la matinada.

Era un dia assolellat, però no feia molta calor. A les nou jo ja estava despert i no se’m va ocórrer res més que agafar la guitarra i començar a tocar molt fort. Tots els meus amics, menys el Marc que era el més dropo, es van despertar d’un salt i em van dir:

-Estàs boig! Ets un gamberro.

Jo vaig passar d’ells i me’n vaig tornar a dormir. Quan ens vam despertar, ja era 25 de juny. Quan vam anar a agafar el menjar per a berenar ens vam adonar que solament quedava un paquet de galetes i dues botelles d’aigua.
Aleshores es va despertar el Marc i va dir:

-El berenar estava molt bo.

De poc el vam matar. Però ara el mal ja estava fet. Estàvem desesperats i com no sabíem què fer ens vam ficar a tocar i a cantar, com si no passés res.

I ara ens veiem immersos en aquesta maleïda tempesta. Estem fent tot el possible perquè no ens passi res ni a nosaltres ni a la barca. Cadascú s’encarrega d’una tasca: el Sergi i el David de pujar i baixar les veles, el Pau de mirar sí troba algun altre vaixell o terra, el Marc i el Joan de tirar els poals d’aigua perquè no s’inundi la barca i l’Enric i jo de portar el timó.

La nit està passant molt lenta. Estem molt cansats.




Per fi, la tempesta s’ha calmat. Ara ja no plou, no trona, no cauen llamps, no és núvol, solament fa vent. No tenim ganes de fer res, solament dormir, descansar i menjar. Com que no tenim menjar ens hem posat a pescar amb les canyes velles del meu pare. Hem pescat un peix molt petit que se l’ha menjat tot el Joan i a mi no me n’ha donat.


Un fort crit m’ha despertat. És el Pau que molt alegre ens ha explicat que ha vist una meravellosa illa. Jo, corrents he agafat el telescopi i l’he observat. És una illa amb una platja d’immensa sorra blanca, amb un sol bonic, gran i radiant que il·lumina l’aigua cristal·lina i blava. He despertat a tots els altres. Tots s’han despertat.

Ràpidament hem avançat cap a l’illa. Tots estem intrigats i emocionats. En arribar-hi hem pogut observar aquell magnífic paisatge de més a prop. Aquella immensa platja blava que brilla sota el radiant sol, és preciosa.

Després de la immensa sorra blanca es veuen les altes i boniques palmeres on es troben els cocos. A mesura que ens apropem anem veient coses cada vegada més estranyes. Ningú està espantat excepte el Joan, ja que no li agrada gens aquesta situació.

Com tots tenim molta gana, ens hem dividit en dos grups per buscar menjar. Al primer grup anem el Pau, l’Enric, el David i jo. Al segon grup van el Sergi, en Joan i en Marc.


El meu grup ha sigut el primer d’arribar. Ens hem posat en una gran pedra i hem deixat el menjar: quatre cocos, dos plàtans i tres kiwis.
Al cap d’una estona han arribat els altres, que han agafat exactament el mateix que nosaltres, simplement perquè ens han seguit. Ens ho hem menjat tot ràpidament. En acabar s’han quedat tots adormits excepte jo, i me n’he anat explorar l’illa. Mentre he anat caminant m’he trobat una gran girafa, una granota, insectes...

He sentit un estrany soroll darrere d’un petit arbust. M’hi he acostat. És un cérvol que beu l’aigua d’un llarg riu amb un petit pendent i de gran cabal que desemboca al mar. El cérvol, en veure’m, ha fugit i jo m’hi he apropat per beure. L’aigua és fresca, està molt bona. M’he tret la roba i m’he tirat al riu per refrescar-me, ja que fa tres dies que no em dutxo. Quan ja me n’he cansat he tornat amb tots els meus amics, per comunicar-los el descobriment d’aquell riu.

Mentre tornava he sentit uns crits que demanaven auxili. Pareixien els del Marc. He anat corrents per veure què passava. El persegueix un grup d’abelles. He arribat tard, les abelles ja li han picat i li han sortit unes petites taques roges amb alguns piquets.

He despertat a tots els altres, que estaven adormits i tots junts, l’hem portat al riu. En arribar-hi, tots ens hem acabat banyant, fins i tot se’ns han arrugat els dits. Quan hem acabat de banyar-nos s’ha començat a fer fosc.

El David i el Sergi han encès una gran i meravellosa foguera, que ens il·lumina i ens dóna calor en aquesta nit tan fosca i freda. Tots, excepte en Joan que està cansat, hem començat a ballar, a saltar, a jugar i a cantar al voltant de la foguera. Poc a poc ens hem començat a parar i a gitar.


Els primers que s’han despertat han sigut el Pau i l’Enric, que s’han posat a cantar per fer-nos emprenyar, i al final ho han aconseguit. Ens hem despertat tots ràpidament. Però no ens hem pogut enfadar molt, perquè en despertar hem vist que l’esmorzar ja estaca preparat. Quan hem acabat de menjar-nos els cocos que hi havia per esmorzar, hem anat al riu.
L’Enric ha tingut una gran idea: agafar dos troncs que hi ha a la vora del riu, i tirar-nos pel pendent del riu fins a la desembocadura del mar. Tots ho hem provat i ens ho hem passat molt bé tot el matí.

Tornant cap a la pedra ens hem trobat set noies molt guapes. De seguida hem anat a presentar-nos, el primer a sigut el Pau, que és el més directe.
L’Anna és prima, no és molt alta ni tampoc molt baixa i de cabell i de pell és morena. L’Alba és prima, un poc baixeta, castanya i porta unes ulleres de color lila. L’Ariadna és prima, bastant alta i amb els cabells llisos i rojos. La Victòria és prima, molt alta i rossa. La Rut és prima, ni molt alta ni molt baixa i té els cabells llargs i negres. Porta unes ulleres negres. La Marta és prima, bastant baixa i morena. La Jahel és bastant prima, una mica alta i té els cabells ondulats i castanys. Porta unes ulleres blanques.

Totes vesteixen uns texans curts, però cadascuna un color de samarreta de tirants diferent. L’Anna la porta blanca; l’Alba, lila; l’Ariadna,roja; la Victòria, taronja; la Rut, verda; la Marta, blava, i la Jahel, rosa.

Són de Sant Carles de la Ràpita i també s’han perdut.


Després de menjar ens han acabat d’explicar la seva història, la seva vida. Llavors les hem convidat a venir a banyar-se amb nosaltres al riu, però no han volgut i se n’han anat de seguida sense dir adéu.

Tots parlem del mateix, les precioses noies que hem conegut, menys el Joan que està molt callat.
En arribar al riu, li hem preguntat què li passava. Ell ens ha explicat que no es creu la història d’aquelles noies. Que no pot ser que aquelles noies estiguin tant tranquil·les, amb la roba tan neta, i que no vulguin venir-se a banyar al riu. Que són sirenes.

Quan ha acabat d’explicar-nos-ho, hem callat durant uns segons i hem esclafit a riure.

-Mires massa pel·lícules!!!!!!!!- ha dit el David.

El Joan s’ha sentit ofès, i ens ha dit que aquesta nit les convidaria a sopar i ens ho demostraria.

Ell se n’ha anat corrents per avisar les noies i nosaltres ens hem quedat sorpresos per la seva estranya reacció.

Les noies van precioses, cadascuna porta un vestit diferent però casualment del mateix color que les samarretes que portaven quan les vam conèixer. És molt estrany, però això no importa. Estem tots molt contents de la seva presència menys el Joan que es mostra nerviós. Tots estem esperant la reacció del Joan.

Finalment, ha arribat el Joan. Està assegut al costat de la Rut i quan ha anat a agafar el got li ha caigut a sobre de la noia. Totes les altres noies han pegat un crit que ens ha ensordit. De sobte la noia s’ha convertit en una preciosa sirena. Tots hem callat i en Pau ha dit:

-Són sirenes, en Joan tenia raó!

Les noies ens han explicat tota la història vertadera i el motiu pel qual no ens ho havien explicat abans i també ens han demanat que no ho contéssim a ningú. Les hem perdonat i els hem dit que es quedin a dormir amb nosaltres. Tots s’han quedat excepte la Rut i el Joan que se n’han anat a parlar. Segurament per disculpar-se.

Quan ha arribat en Joan, molt trist, m’ha explicat que li ha demanat de sortir a la Rut, però aquesta li ha dit que ella també l’estimava però no podien sortir junts perquè ell se n’aniria i no es tornarien a veure mai més. Jo li he dit que no passava res, que quan tornaria a les Cases coneixeria més noies i s’oblidaria de la Rut. I també li he confessat una cosa: m’agrada la Jahel.

Quan ens hem aixecat ens hem dividit en dos grups: en el primer grup van la Marta, el Marc, l’Ariadna, el David, l’Alba, el Sergi i la Rut, que són els encarregats d’arreglar la barca.
En el segon grup van la Victòria, el Pau, l’Anna, l’Enric, la Jahel, el Joan i jo, que som els encarregats d’anar a buscar menjar i aigua.

Mentre estava agafant aigua he vist com la Victòria i en Pau es besaven. Després he vist com l’Anna i l’Enric s’abraçaven fortament. Llavors m’he decidit a fer-li un sobtat petó a la Jahel per mostrar-li el meu amor. Ella m’ha contestat amb un altre petó per demostrar-me que ella també m’estima.

Finalment ha arribat l’hora del comiat. Cadascú s’ha acomiadat a la seva manera: uns amb un petó i els altres amb una forta abraçada. El que més m’ha cridat l’atenció ha sigut el petó que li ha fet el David a l’Ariadna i el que li ha fet Sergi a l’ Alba.

Els hem promès que l’any que ve tornaríem i que mai les oblidaríem.


En arribar a les Cases tots ens estaven buscant. En veure’ns ens han vingut a abraçar i a clamar. Tots estaven contents de la nostra arribada. Sobretot la Clàudia, la meva germana, que ens enyorava molt a mi i a tots els meus amics.


En resum, aquest estiu hem viscut una gran experiència: hem après a sobreviure sense ningú que estigui sempre al nostre costat. Hem conegut unes meravelloses noies. Ens hem enamorat, com no ho havíem fet mai.


Anna Sancho i Jahel Queralt, 1r ESOC

**************************************
TU I JO, SEMPRE JUNTS



Us contaré la història que em va passar fa uns anys.

Jo em dic Paloma i tenia 12 anys quan la meva amiga Xaneva em va dir que no em podia acompanyar a casa, perquè deia que havia d’anar a comprar per a la seva mare. La Xaneva era la meva millor amiga, a part de la Clàudia. Tenia els cabells tintats de roig, la seva cara era rodona com un préssec, era molt tafanera, però tot i això ens ho passàvem molt bé juntes. La Clàudia tenia els ulls verds, la seva cara també era rodona.
Quan nosaltres començàvem a xerrar sobre si estàvem grasses, ella ens deia que teníem un cos “danone”.
En fi, erem una colla super unida.
A mi m’agradava un noi anomenat Èric. Els seus ulls eren blau cel i el seu cabell era torrat com la castanya. El seus llavis eren sucosos com un “donuts” i la seva pell era fina com una ploma. El seu rostre ens mostrava que era sexi i atractiu.

Bé, com deia, em va tocar pujar tota sola cap a casa, i de sobte vaig veure que l’Èric s’acostava cap a mi. Va començar a parlar amb mi i jo em vaig posar roja, però jo també anava parlant. Aquell dia ens vam fer molt amics. Llavors quasi tots els dijous pujàvem junts. Un dia, sense esperar-ho, em va demanar ser la seva núvia. No ho podia creure!
Anàvem junts a tots llocs.
Un dia en concret, el 13 de juny, vam anar a la platja. Quan ens vam adonar que les ones eren grosses, vam decidir fer surf. Al cap d’una estona que portàvem dins de l’aigua, l’Èric va xocar amb una roca i la vam anar a veure.
Al cap d’uns segons ell va desaparèixer com per art de màgia. Jo, en veure que no tornava, em vaig asseure damunt la tovallola i em vaig posar a plorar.

La gent no em creia quan els ho explicava.
Vaig estar tot un mes deprimida sense res que em consolés, les meves amigues em van donar tot l’ajut que van poder, i em van intentar fer feliç en tot moment, però no va ser suficient.

Al cap d’un temps, em vaig presentar a uns càstings de ball per a ser professora en tots els estils. Era un dia fantàstic, genial, només faltava ell ...
Les seves mans, els seus llavis, ...
I en pensar tot això, em vaig posar a plorar. Va venir en Martí, un noi a qui jo sempre havia agradat, però jo sempre li deia que no. Ell em va consolar, però també li va dir tot a la meva mare, i vam discutir:

- Filla, no pensis més en l’Èric. Ell et fa mal, podries fer cas a Martí, ell no està mort.

Això em va arribar al cor, i vaig contestar-li:

- Mare, tu no saps el que jo estic sentint, i ja que m’has fet recordar que ell ja no està, aquesta nit aniré i dormiré al costat de la roca on ell va desaparèixer.
-No pot ser!! Jo no he criat una filla perquè vagi tan desesperada per la vida, o per un príncep que s’ha convertit en granota!!
- Doncs, si guanyo la competició aniré i faré el que he dit i res m’ho impedirà.

Al cap d’unes hores, jo estava a l’escenari mentre donàvem les votacions:

- Senyores i senyors, us presentem la nova mestra de l’any en aquesta competició de ball, en la qual tots podem aprendre a ballar. Ella és Paloma.

Quan ja m’havien entregat el diploma per anar a ensenyar a la millor escola del país, vaig sortir i vaig anar a la platja. Em vaig gitar al costat de la roca, la vaig tocar i em vaig adormir. Quan em vaig despertar:

- On està la roca? On està la platja?.

El meu cap tenia un munt de preguntes sense resposta.
El paisatge era fosc i humit, ja que l’aigua de la font on estava banyava tot el paisatge. Era molt fosc. Només hi havia la llum de la lluna que il·luminava les cases totes despintades, i les que estaven pintades eren amb colors molt apagats. Era un paisatge trist, inanimat, solitari, antic, no sabia on estava.
D’un carreronet apartat d’aquell lloc va sortir una noia, anomenada Carla. Se’m va acostar a poc a poc. Anava vestida amb un parell de draps vells i unes sandàlies d’autèntics romans.

- Hola, sóc Carla. Fa 10 anys que estic aquí, soc aquí des de l’any 2000, ara tinc 29 anys. - Va dir amb un to de saviesa.

- Què?? Jo no entenc res! - Vaig dir sorpresa i a la vegada un poc enfadada.

- N’estic farta, oh! He d’explicar-ho tot a tots els que arriben?? - Va dir Carla amb un to desagrable.

- Com que a tots els que arriben?

- Bé, primer et posaré roba d’aquesta època per passar desapercebuda i després t’ho explicaré tot.

- No, primer m’ho expliques!! - Vaig dir mig enfadada.

- D’acord, d’acord. Anem al casal de la ciutat, allí t’ho explicaré tot. Ara et deixaré en una de les cambres que tenim, que serà com si fos la teva casa.

- Perdona, però no t’ho estaràs inventant tot, veritat? - Vaig dir amb cara de no entendre res.

- No. - Va dir amb tota seguretat.

- Doncs llavors, coneixeràs l’Èric. - Vaig preguntar intrigada.

- Com no el podria recordar!! Ell va ser el que va fundar aquest casal.

- I on està? - Vaig preguntar tota emocionada.

- Ara viu al palau, des de fa vuit anys, que va ser quan la reina Maria i el rei Alexandre el van adoptar.

- Demà m’hi podràs portar? - Vaig dir, perquè tenia molta sonn, encara que tenia moltes ganes d’anar-lo a veure.

- Ell ve tots els matins, si vols li dic que s’esperi.

- No, quan arribi em véns a cridar, ara vaig a dormir.

- D’acord, que descansis bé, segur que ens farem bones amigues.

- Es clar que sí!

- Doncs me’n vaig. - Em vaig aixecar i em vaig dirigir cap a l’habitació.

En arribar a l’habitació, no em vaig fixar en res perquè estava molt adormida. Em vaig llevar la roba, em vaig quedar amb roba interior i en tocar el llençol de seda em vaig adormir.

-Toc, toc!! Toc, toc!!

-Mmm!! - Estava estirant-me.

-Toc, toc!! - seguia insistint.

- Qui hi ha?

- Sóc jo, la Carla!! L’Èric està aquí!!

Em vaig aixecar tan de pressa que no vaig ni adonar-me que anava en roba interior!!

Vaig obrir la porta i ens vam matar a petons.

- Ja veig que teniu moltes coses per dir-vos, així que me’n vaig. - Va dir la Carla.

Així que tan sols sortir la Carla per la porta, vam anar cap al llit i ens vam entregar amb tota la passió del món. I després ens vam adormir abraçats. Quan ens vam aixecar vam anar cap al restaurant del casal i em va contar algunes coses:

- Paloma, d’aquí dos dies m’hauria de casar, però no estimo la Candy, que és la futura reina del país de Claloxa. Però tu tranquil·la que no em casaré amb la Candy, vine el dia de la boda si us plau.

- No pot ser!! Que ja no m’estimaves, estaves decidit a casar-te amb ella??

-No, jo mai m'hauria casat amb ningú més que tu.

-D’acord, ho sento per dubtar!! És que tant de temps sense veure’t...- Ens vam estimar i vam dinar.

El menjar feia una pinta de bo que en mitja hora ja ens l’havíem acabat tot. Eren una espècie de canelons i de segon plat carn rostida. Cada dia al restaurant del casal feien un menjar diferent. Vam passar tot el dia junts pels carrers d’aquella ciutat. A la nit em va dir que ens havíem de separar perquè els seus pares no sabessin res.

El dia següent va ser igual que el passat. I va arribar el dia de la boda. Jo vaig entrar per la porta. L’església estava tota adornada amb una mena de pintures de molts colors. Es notava que eren politeistes, perquè hi havia molts altars i cadascun amb un déu diferent. Les noies anaven tapades amb un mantell al cap, i un altre al cos. Portaven una faldilla llarga fins als peus, però era de molts colors.

Al mig hi havia un passadís molt llarg, en mirar al final es veia una noia tota vestida de blanc. Portava un vel molt llarg, que aguantaven uns nens petits. No hi havia dubte, era la Candy. Amb uns cabells llargs i uns rínxols rossos. Al seu costat estava ell, Èric, amb el seu cos ben plantat i un vestit elegant de color gris. Lluïa un cabell castany brillant com sempre. De sobte vaig veure com tota la gent s’asseia, i jo em vaig asseure al banquet de més darrera on no hi havia ningú.

En pocs instants el silenci regnava en aquell lloc i el capellà comença a dir:

- Candy, vols a Èric com a legítim espòs per estimar-lo i respectar-lo fins que la mort us separi?

- Sí, hi, hi, hi! Res em faria més feliç! - Va dir amb un to d’alegria i de mimada.

- Èric, vols la Candi com a legitima esposa per estimar-la i respectar-la fins que la mort us separi?

- No, jo mai em casaria amb tu, Candy.

La Candy va començar a xisclar com una boja. Mentrestant l’Èric va girar la cara i va començar a escampar per tota la multitud la seva mirada, fins que la va parar en mi. Ell va començar a córrer cap a mi i jo cap a ell. Tota l’església va quedar en un complet silenci, com si s’hagués aturat el temps. Nosaltres ens vam abraçar. La Candy em va mirar amb ulls de venjança.
Tot seguit el rei Alexandre va apropar-se’m, jo em vaig agenollar com un acte de reverència. La gent va començar a murmurar ( - Qui és aquesta noia? ) se sentia dir.
El rei va ordenar que tots els que estiguessin en aquella església anessin cap a les seves cases. Dos homes corpulents em van agafar, un per cada braç, i em van portar a un lloc molt gran. El rei i la reina es van asseure al tron, el rei portava una capa roja i anava vestit de color gris, donava una aspecte d’admiració. La reina, per altra banda, portava un vestit d’allò més bonic, amb un collar ple de perles que brillaven als ulls. El rei es va aixecar i va dir:

- Noia, qui ets tu que apareixes de sobte i enamores el nostre fill, que mai l’ha enamorat ningú?

Jo, que ja em feien mal els braços, els vaig contar la meva història.
Ells, en acabar, pareixia que m’havien comprès. Pareixia que l’Èric també els ho havia contat, però ells no el creien perquè no tenien proves, però ara que jo estava no deixarien que la Candy s’imposés. Al cap d’uns dies jo ja vivia al castell, però la notícia més esperada va arribar. Els pares de la Candy van decidir fer una guerra contra el nostre regne, per haver deixat que la Candy fes el ridícul davant de tot el regne. Al cap d’uns dies tot el regne estava disposat a lluitar per nosaltres, però el regne de Candy (Claloxa) estava totalment en contra.

La guerra va començar, ningú estava obligat, però tots van anar per tot el que l’Èric havia fet per ells. Les dones cuidaven els seus homes i nens. Els homes lluitaven per l’Èric i perquè la Candy, per una vegada en la vida, no pogués aconseguir el que volia, perquè sempre havia sigut una noia ben mimada.

La guerra va durar una setmana, vam guanyar, però una notícia molt inesperada em va posar més que trista. L’Èric estava a punt de morir. No el portarien fins aquí dos dies. El primer dia ja era una eternitat, vaig estar tot el dia tirada al llit sense saber què fer, i el segon dia va ser igual. El tercer dia abans d’arribar, ja em van comunicar que l’Èric tenia les hores comptades, però jo no perdia l’esperança.

Ell va arribar, quatre homes el portaven en una llitera, i el van deixar en la seva habitació perquè acabés els seus dies. Aquella nit ningú volia entrar a la seva habitació, deien que així estaria més tranquil. Però jo no hi vaig fer cas. Vaig entrar a l’habitació en silenci i vaig tancar la porta, vaig seure a la cadira del costat del llit i vaig començar a dir tots els bons moments que havíem passat junts, un munt de coses que ens agradaven, quant l’estimava!, etc. I així em vaig adormir.
Encara no m’ho puc creure, en despertar vaig veure la seva cara davant meu. Resulta que totes aquelles paraules que vaig dir, el van fer reviure. Tots vam fer festa mentre el regne de Claloxa es va tornar molt trist, i la Candy no parava d’exigir als seus pares, però ells ja havien après la lliçó. No li havien d’haver donat tot el que ella volia, perquè així no hagués sigut tan egoista.

Allí jo vaig preguntar com sortir d’aquell món, i la Carla em va explicar que cada 10 anys, el dia 30 de juny, a les 12 de la nit s’obria la porta de la font, i tornaves al món vertader. Faltava només un dia perquè tots els que havíem entrat tornéssim a sortir. La nit següent tot eren abraçades, estimades, però vam fer una festa d’allò més gran, hi havia de tot, menjar, música, etc.

Es van fer les 12 de la nit i tots estàvem entusiasmats. De cop, s’obrí la porta i començà a sortir un munt de llum de l’altra banda, que s’encén i s’apaga, ens vam acomiadar de tots i ens en vam anar.

Les llums eren les del far, i amb un puf!!! La porta va desaparèixer. En veure’ns tots els del poble vam fer festa durant molt de temps per celebrar la nostra arribada.

Però això sí, si ningú ha dit res sobre aquell món, que em va “pillar”, i després em va tornar l’alegria de viure.

Ara estic aquí, a l’escriptori de casa meva descrivint la meva història que ha demostrat que l’amor vertader guanya tots els obstacles.

Clàudia Garcia, Xaneva Moreno i Lorena López, 1r ESO C
*************************************
En Tàrik era un noi d’uns 13 anys, que vivia amb la seva família, al Desert del Sàhara, en un poble que es deia Jarraïm. Un dia, en Tàrik va construir una avioneta, amb fusta i pells del seu pare. En Tàrik sempre estava a casa i s’avorria molt, va decidir agafar la seva avioneta per no avorrir-se. En Tàrik va sortir de casa amb la seva avioneta i molt de menjar, per si l’avió es pogués enlairar i anar-se’n a viatjar pel món. En Tàrik estava cansat perquè havia caminat molt i havia de portar l’avioneta. Va trobar uns terbolins i va provar si l’avioneta es podia enlairar, però no va ser així, va anar caminant, caminant i al final va trobar el geni de sorra (terbolí gegant). Va entrar al terbolí i l’avioneta es movia molt i s’enlairava lentament. El vent va pegar un buf molt fort i l’avioneta es va enlairar, ell vivia un somni fet realitat, volar.
Després d’uns dies volant, va aterrar al mirador d’Alcanar. Allí no sabia on anar. Va baixar de l’avioneta per a veure un lloc on aterrar, al final va aterrar al pati del institut IES “Sòl-de-Riu”.
Eren les 11.15 h del matí d’un dilluns que feia molt bon temps. Al cap d’un quart d’hora van sortir tots els estudiants de l’institut. Van veure una avioneta i tots els estudiants es van quedar bocabadats.
Al cap d’una estoneta van vindre tots els mestres del institut i li van preguntar què feia ell allí, i com que ell no contestava, el director va fer vindre a tots els alumnes estrangers del institut, i l’únic a qui va entendre va ser a Anwar.
-Com és que has aterrat aquí?- li preguntà el director.
-He aterrat aquí perquè no hi havia més llocs al poble- li contestà en Tàrik traduït pel Anwar.
-Doncs això no és un aeroport, és un pati!!! Vés-te’n o cridem la policia- va dir el director.

Però els alumnes de 1r ESO-C li van dir a en Tàrik:
-No te’n vagis!!!, si et quedes a viure t’ensenyarem català- van cridar tots a l’hora.
Llavors va tocar el timbre, i se’n van anar tots a les seves classes respectives. La classe de 1r C va ser seguida per en Tàrik. La mestra de català el va veure i com que no l’entenia el va fer anar a l’aula d’acollida.
A les 14.00 van sortir tots els alumnes del institut, i en Tàrik anava buscant els seus companys, i quan els va trobar, ells li van fer una cabana. Mentre estaven construint la cabana, va vindre la policia i els van preguntar:
-Què feu construint aquí una cabana, nois i noies?- va preguntar l’agent Rambo.
-Aneu-vos en d’aquí o us tirarem pedres!- van cridar els nens.
El policia es va dirigir a la cabana i els nois van començar a tirar-los pedres. Un policia va tindre tant mala sort, que una pedra li va tocar a l’ull i li va trencar les ulleres. Els policies se’n van anar i els nens van continuar construint la cabana.
Quan els policies van arribar a l’ajuntament, es van adonar que un altre policia es queixava de mal, perquè s’havia clavat un clau al cul. El van acompanyar al metge i li van ficar quatre punts.
Quan els policies van tornar amb reforços, els nens ja havien acabat la cabana i pel voltant l’havien protegit amb algunes trampes. Un d’ells va caure dins d’un forat, un altre li havia caigut un poval ple de fem, i a un altre li va caure una dotzena d’ous al cap. I se’n van tornar a l’ajuntament.
Al matí següent, en Tàrik estava esperant a les portes de ferro de l’institut els seus companys. Quan van arribar, en Tàrik els va saludar, ells van córrer cap a ell, i li van preguntar com li va anar la nit a la cabana.
Llavors va tocar el timbre per a entrar. En Tàrik se’n va anar a l’aula d’acollida i els altres alumnes se’n van anar a la classe de dalt.
Al pati els alumnes li van preguntar moltes coses. Quan es va acabar el pati tots van anar al gimnàs a fer gimnàstica amb Joan Carles. Quan van finalitzar la classe, se’n van anar a fer matemàtiques amb la Natatxa.
Quan van sortir tots, i com que ja quasi era estiu, van anar a l’ajuntament a preguntar si hi havia treball per a en Tàrik. En van trobar un, de repartidor de publicitat.
Després que en Tàrik treballés així durant tres mesos, va aconseguir 300€. Després els va dir que se’n volia anar a Jarraim amb els seus pares, i volia preguntar-los si vindrien amb ell a Alcanar.
I així ho va fer, un cap de setmana va preparar-se l’avioneta per a volar fins a Jarraim, i anar-se’n volant. Després de dues setmanes en Tàrik va tornar amb els seus pares que eren unes persones bastant joves.
En Tàrik i els seus pares van anar a una a agència de treball i va trobar treball per als seus pares. Així van quedar-se a Alcanar per sempre.


Evaldas Casas i Joan Martinez 1r ESO C
*******************************************

Frederic, el cavaller valent

Jo ja havia aconseguit fugir d’aquell indret tan horrorós, on havia estat tancat tots els anys de la meva infantesa. Tants anys de tristesa, agonia, soledat. Sempre havia estat sol, i això estava lligat al fet de no tenir pares des dels pocs anys de la meva vida. Encera malaeixo el dia en què em van tancar a la més terrible de les presons, i llavors em vaig passar tots els minuts, hores, mesos i anys intentant escapar, per fugir i complir el meu somni, i això em va portar als més dolorosos càstigs, que m’havien deixat l’esquena marcada per sempre. Ara ja estava lluny d’allí i no hi tornaria mai més. Em trobava disposat a complir el meu somni, que tenia aferrat en el meu interior. Sempre m’ havien fet creure que els meus pares eren unes males persones perquè m’ havien abandonat de petit, però jo no m’ho podia creure.

Un dia vaig escoltar d’amagat com deien la veritable història. Els meus pares havien estat morts pels homes de la reina Melinda, la qual de regnava totes les terres i ho manejava tot mitjançant la màgia negra. El meu somni era convertir-me en un valerós cavaller i venjar la mort dels meus pares. Ja estava entrenat i preparat per a lluitar, però no disposava d’armes, ni cavall, ni escut, res de res.

Ara em trobava vagant per un bosc desconegut. No tenia menjar, però no m’importava perquè ja estava fora d’allí. De sobte, al terra vaig veure una cosa brillant i m’hi vaig acostar per a observar-ho millor, però de sobte una forta brillantor no em deixava veure res. Quan per fi va desaparèixer, allò ja no estava el terra, sinó al meu coll. Era un amulet. Seguidament vaig notar que alguna cosa s’acostava rere meu. Em vaig girar ràpidament sense veure ningú, però vaig sentir una veu que em deia.

- Jove Frederic, ets l’elegit !!

- Qui ets ? Com saps el meu nom ? -li vaig contestar sorprès.

- Sóc el mag Linmar – va dir-me apareixent al meu davant.

Era més o menys un ancià, de cabells llargs, blancs i una barba que li arribava gairebé als peus. Tenia ulls petits, que mostraven el seu poder. Portava una túnica blanca, símbol de puresa i de llum. La seva mà dreta sostenia un llarg bastó amb una pedra preciosa i brillant al damunt. A mi aquell mag em sonava d’alguna cosa. La seva cara m’era familiar. Havia de ser molt conegut perquè tot i haver estat tancat sense conèixer ni saber res de ningú, el coneixia d’alguna cosa. Seguidament li vaig preguntar:

- Què vol de mi, senyor ?

- Si us plau, acompanya’m – va respondre.

- No el penso acompanyar, no conec les seves intencions- li vaig respondre volent-me fer el valent.

El mag amb un somriure esperançador es va limitar a donar mitja volta i a endinsar-se lentament cap a l’interior espès del bosc. Jo finalment el vaig seguir.

Quan em pensava que aquell bosc era interminable, es va fer la llum. S’ havien acabat els arbres i la foscor. El sol brillava amb força. Al meu davant s’aixecava una caseta vella, feta amb materials poc resistents. Pareixia més bé de fusta. No era molt gran ni molt acollidora, almenys era el que semblava. Però després d’haver passat uns dies a la intempèrie sense lloc on dormir, ni menjar, allò em pareixia el més bonic dels palaus i si no fos perquè el mag estava amb mi, hauria arrencat a córrer al seu interior en busca d’alguna cosa per a menjar i beure. La caseta es trobava en un immens i verd prat, regat per un rierol d’aigua clara i fresca. Tot seguit el mag, que feia estona que em contemplava, va avançar unes passes i va obrir la porta, que va produir un soroll estrident, tot fent-me un gest perquè hi entrés. Només entrar, un aire calentó que provenia d’una xemeneia feta de pedres petites, em va fer tancar els ulls un instant. Al costat d’aquella xemeneia escalfadora, la caseta disposava d’un llit calent i tou de vista, però en realitat prou dur com per a dormir. Als peus del llit hi havia llum que sortia de la finestra tapada amb una cortina foradada i vella. Per sota de l’altra finestra, la casa disposava d’una taula i tres cadires al voltant. Per l’altra part de la xemeneia hi havia un balancí, que es netejava cada dia, però no s’hi asseia mai ningú. També hi havia una petita finestreta al costat de la porta, que era l’entrada a la meva salvació, una casa i un llit per a dormir.

Així era la casa del mag. Amb un gest em va invitar a seure, i en donar un cop a terra amb el bastó va fer que davant meu apareguessin una gran quantitat de plats suculents. Jo, sense pensar–m’ho dues vegades, em vaig precipitar a menjar i beure amb afany mentre el mag em mirava. Quan vaig acabar m’estava observant amb uns ulls de tendresa i alhora de misteri.
Ell també va seure i em va dir:

- Un cavaller famolenc no?
- Ho sento senyor , sé que a més d’un cavaller he semblat un míser vagabund.
- No et disculpis, jove. Mai baixis el cap, tingues-lo ben alt sempre i mai et rebaixis sota cap circumstància. Sigues valent i astut. I sobretot, fes sempre el que et digui el cor i segueix endavant. Sigues un cavaller!
- Sàvies paraules, bon senyor. Des d’avui un pare per a mi, que m’ha donat quan no tenia. Com podria recompensar-lo?

- Res, fill meu, res, un ancià com jo ja no necessita res . L’únic que voldria....

Sobtadament, un galopar ràpid i decidit el va tallar: va fer-lo aixecar de la cadira on s’havia assegut. Va sortir de la caseta tot seriós mentre en quedava sol i atònit. Llavors vaig escoltar com algú va aturar el cavall i va baixar amb facilitat, d’un salt.

- Oh, Ebolet preciosa! – deia el mag.

Jo vaig sortir ràpidament de la casa i... em vaig quedar embadalit. Una noia jove i bonica amb un vestit llarg, com d’una princesa era qui havia vingut amb el seu cavall blanc. Que n’era, de bonica! No sabia què em passava, però el meu cor s’havia encongit i anava al cent, no, al mil. M’havia enamorat d’aquella preciositat i estava immobilitzat.

- Què ha passat, Ebolet? – preguntava el mag.

Ebolet! Ebolet era el seu nom, que bonic! Mentrestant el mag i ella s’havien abraçat i estaven mantenint una conversa nerviosa. Finalment ella amb curiositat, i amb una veu dolça va preguntar qui era jo.

- És un jove cavaller. El millor. L’elegit del que et vaig parlar. Sabia que arribaria en qualsevol moment. És la salvació. - va respondre Linmar.

- Quin és el vostre nom, valerós cavaller? – va preguntar-me.

- Em.... Eee ... jooo... jo... doncs ... emm diic .. em dic ... em dic... Frederic. Si puc servir-la en alguna cosa, bella dama. – vaig intentar dir amb fermesa.

Seguidament em vaig agenollar i li vaig besar la mà. Tenia uns cabells molt llargs i fins, d’un color castany clar. Ells seus ulls eren brillants d’un verd fort, pareixien dos grans maragdes.

- Frederic, aquesta és la meva filla, tota una princesa. Necessito que me la protegeixes. Mira, quan ella va néixer, la meva primera esposa, la malvada Melinda, que no suportava que jo hagués refet la vida amb un altra dona, la va matar i em va robar la filla. Ara ella, la Melinda, té un fill, el príncep Felip, tan malvat com ella i vol casar-lo amb la meva filla. L’Ebolet s’ha escapat i ara l’estan buscant. – deia el mag amb tristesa. -Protegir-la és l’únic que demano, i acabar amb aquest horrible regnat.

- Ho faré, senyor! - vaig respondre amb fermesa.

- Fugiu ! Correu ! – va dir Linmar mentre feia aparèixer un cavall també blanc i una armadura al meu damunt. Jo ja estava equipat, amb una meravellosa espasa. Jo i l’Ebolet vam pujar als cavalls i ens vam acomiadar del mag. Ara ja estava preparat per acomplir el meu somni i sabia que ho aconseguiria, com també sabia que em casaria amb la jove Ebolet. En aquells moments eren les dues coses que tenia ben clares i que sabia que aconseguiria fos com fos.

Rebeca De Juan, Iryna Bryksa i Remei Curto, 1r ESO C
**********************************************

Tàrik 2


La gran caravana avançava lentament cap a la ciutat d’ El Caire, a Egipte. A la gran caravana no s’havien adonat que amb ells marxava un nen que es deia Tàrik.

Era un noi ben plantat de més de deu anys i quasi ja un adolescent. Era alt, tenia els ulls negres i els seus cabells eren castanys i mols llisos. Anava vestit amb una túnica llarga amb colors molt clars i amb una petita faixa vermella. Portava sabates adaptades al desert. Tenia un ample pit i era un poc moreno de pell, com els seus ascendents. Era molt actiu, es mostrava tranquil a l’hora de fer les coses, era molt viatger perquè li agradava molt anar amb la gran caravana d’un lloc a un altre i també era molt divertit i valent perquè al joc dels terbolins no jugava qualsevol.

Mentre marxava cap a la ciutat d’ El Caire van fer un últim descans. A cinquanta quilòmetres d’aquella ciutat van sopar i van cantar cançons molt divertides. Es van gitar molt tard i cansats, a causa de ballar i cantar. Al dia següent es van alçar prompte i van marxar cap a la ciutat. Anaven per les dunes, a una velocitat lenta. De sobte quan ja veien les piràmides monumentals d’Egipte, va començar a bufar el vent del sud. Els camells, elefants… es van espantar molt.

Es van espantar molt perquè era un paisatge de sorra, desolador. Hi havia núvols de color sorra al cel. Un vent molt fort que aixecava les caravanes i amb elles la sorra. I un vast silenci regnava sobre tota la terra. Les piràmides es camuflaven pel color de la sorra i del seu voltant. Avançaven lentament cap al nucli i tot era igual, els donava una sensació d’estar tot sol. De sobte, es va parar una enorme de sorra que semblava que l’anessin a engolir. Els impregnava de perill i por per si els agafava o engolia.

Va aparèixer un geni anomenat Jepsu. Era un geni desarreglat, molt vell, quasi tenia 1000 anys. Era alt, tenia els ulls molt grans, els seus cabells eren llarguíssims i negres. Anava vestit amb una falda blanca d’ aquestes que sempre porten els genis a les pel·lícules. No portava sabates, ja que anava volant. Tenia un pit ample i uns abdominals molt destacats. Era el guàrdia d’aquelles terres i per això no deixava passar ningú que no fos apte per arribar a la ciutat d’ El Caire.

En Tàrik estava dormint en aquell moment. Es va despertar i va escoltar una veu molt forta que cantava a l’ habitació del costat: era la Laila.
Quan es va apropar, va veure realment si n’era, de bonica la Laila. Des d’aquell moment, en Tàrik s’enamora bojament de la Laila. A la Laila també feia temps que li agradava en Tàrik, però no s’atrevia a dir-ho. Els dos van sortir corrents per a saber perquè s’ havia parat la caravana quan eren a només pocs quilòmetres de la ciutat d’ El Caire. Es van adonar que era perquè en Jepsu s’ havia posat al mig i no els deixava avançar. En Jepsu va dir amb la seva veu tan malvada:

- Per arribar a la gran ciutat d’ El Caire heu de passar tres proves. La primera és passar per dos terbolins molt perillosos.

A la gran caravana no hi havia ningú capaç de passar aquella prova. El geni va dir:

- Teniu tres oportunitats per a passar i si no pot passar ningú, m’heu de donar tot el menjar que tingueu.

Ho va intentar Bertal però només va posar el peu a dins, el va xuclar i no va tindre temps a posar l’altre peu.
Llavors, l altre millor amic d’en Tàrik ho va intentar, però va tindre la mateixa sort que en Bertal.
En Mekub va recordar que en Tàrik era un gran home i sabia molt bé com passar pel mig dels terbolins. En Mekub sabia el gran repte que havia de fer.

La Laila va dir:

- Si li passés alguna cosa al meu amor, no sabria com viure.

En Tàrik va dir:

- Jo encara no he dit que no, accepto.

Quan va veure aquells terbolins va dir:

- Mai he vist uns terbolins d’ aquesta mida.

Però a ell no li importava la mida dels terbolins.

Quan va entrar li costava molt caminar i el terbolí el feia sortir disparat cap a fora. Però per a ell no era cap problema passar per dos terbolins perquè sabia el truc que consistia a passar en línia recta, i així ho va fer. Quan va sortir, tots es van sorprendre. Tots el van felicitar i fins i tot el geni es va sorprendre.

Mentre tots celebraven la victòria d’en Tàrik el geni va fer que callessin i l’escoltessin i va dir:

- La segona prova consisteix a creuar un llac ple d’ animals carnívors.

El germà de la Laila era un gran especialista en natació. Va guanyar el premi de millor nedador de l’ any al poble on vivia. Ell va ser la tercera i última oportunitat que van tindre. Va passar pel mig d’animals carnívors, com taurons...

Va arribar a l’ altra punta del llac. El geni es va sorprendre molt una altra vegada, tant que es va enfadar molt. Estava tan enfadat que va dir:

- L’ última prova consisteix a donar-me la donzella més bonica que tingueu.

La donzella més bonica que tenien era la Laila. El geni va triar la Laila, però en Mekub i en Tàrik s’ hi van oposar. En aquell moment en Mekub es va adonar que en Tàrik i la Laila s’ estimaven bojament. Però aquest no és el cas, el cas era que com que no havien passat les tres proves, li van haver de donar tot el menjar que tenien i si no en tenien prou, el geni els destrossà totes les caravanes.

Quan el geni se’n va anar i a pocs quilòmetres d’ El Caire no sabien com arribar, ni què fer.

Per sort, passaven dues persones anomenades Lavedas i Dalasvé que els van ajudar a reconstruir tot el que havia destrossat el geni Jepsu. Tant que es van incorporar a ells, però els caravaners no sabien el seu veritable treball. El seu vertader treball era ser lladres i volien robar la Gran Caravana.

En Mekub va xerrar amb la Laila i li va dir:

- A tu t’ agrada, en Tàrik?

Ella es va quedar sorpresa pel que li va preguntar, i va respondre:

- Sí! – amb un to ben clar i decidit.

Llavors en Mekub li va prohibir estar amb en Tàrik perquè no li agradava aquest noi.

La Laila es va enfadar molt amb el seu pare, tant que no li va voler parlar més.

Una vegada arribat a El Caire, aquesta ja era l’última parada abans d’arribar a Jarraim, van fer el seu repost. Van comprar tot el menjar que necessitaven i també tot el que els va robar el geni.

Els faltaven molts diners perquè havien de gastar molt en menjar. Una vegada la caravana ja repostada, tots van fer camí cap a la ciutat de Jarraim, la ciutat natal d’en Tàrik.

Pel camí passen moltes coses relacionades amb el temps atmosfèric que no acompanyava. Les avaries que tenien s’estaven fent grans i cada cop feia més vent que provocava que hi haguessin tempestes de sorra molt sovint, i que els animals que estiraven les caravanes estaven molt més cansats. Estaven molt desnodrits i per això anava més lenta. Fins i tot es van morir dues persones.

Van haver d’aturar-se perquè el temps i les tempestes es calmessin una mica per a continuar.

Lavedas i Dalasvé planejaven un pla per robar els diners que tenien els de la gran caravana. Per a poder robar aquell botí havia de ser un bo pla. Van planejar de segrestar algú mentre les tempestes de sorra tornaven a vindre. Així ho van fer, van segrestar la Vexana, una amiga molt estimada per la Laila.
El pare de la Vexana, Karma, va veure que no estava a la seva habitació i li va comunicar ràpidament a en Mekub. Tots es van posar a buscar-la, però continuaven el camí. També se’n van adonar que Lavedas i Dalasvé tampoc no hi eren. Van relacionar les dues desaparicions i van arribar a la conclusió que Lavedas i Dalasvé eren els segrestadors de la Vexana i els lladres del botí.

A punt d’ arribar a Jarraim, troben un oasi i veuen que hi ha una dona malferida, estesa al terra, i es van adonar que era la Vexana.
Van anar corrents cap al metge de Jarraim. Aquell metge els va dir:

- Quasi no és res, es recuperarà.

En Tàrik mentre va anar a visitar la seva família. Quan es va recuperar la Vexana, van celebrar una gran festa, en Mekub va permetre que la Laila pogués veure en Tàrik i aquella nit es van donar un gran petó.


Rubén Lineros, Carlos Javier Moreno i Jordi Castro, 1r ESO C
******************************

divendres, 20 de juny de 2008

FOC ARTÍSTIC A LA RÀPITA

Inauguració, 21 de juny de 2008
Al pavelló firal de la Ràpita
19 h.
>

Joan Lluís de Yebra és l'organitzador de

La biennal internacional de la Ràpita exposa art gràfic al voltant del foc

La mostra acull més de 130 obres d'un total de 406 que es van presentar en el certamen d'enguany

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2901615

dissabte, 14 de juny de 2008

CONFERÈNCIA “ELS RISCOS D’INTERNET”

http://picasaweb.google.es/BibliotecaIESAlcanar/RiscosDInternet?authkey=IhblaDExWRE


El 23 de maig de 2008, a les 21,30 h. va tindre lloc al Saló d’Actes, de l’IES Sòl-de-Riu, una xarrada sobre “Els riscos d’Internet”, adreçada a pares i mares i al professorat.

La conferència la va impartir l’alferes de la Comandància de la Guàrdia Civil de Tarragona, senyor Ginés Parra. Va estar convocada conjuntament per la direcció del centre i l’AMPA de l’IES Sòl-de-Riu. Està emmarcada en el “Plan Director para la mejora de la convivencia y la seguridad escolar” elaborat conjuntament pel Ministerio de Educación y Ciencia y el Ministerio del Interior.

És impossible resumir en este petit espai el contingut de la conferència, però sí volem destacar estos consells per als pares:

  1. Intentar tindre coneixements sobre Internet.
  2. Limitar el temps d’ús d’Internet per part dels fills.
  3. Intentar col·locar la connexió en un lloc comú.
  4. Instal·lar programes de protecció autoritzats.
  5. Dir-los que no faciliten dades a persones desconegudes.
  6. No quedar amb persones desconegudes.
  7. Denunciar i informar sobre qualsevol anomalia localitzada.
  8. Controlar la despesa telefònica.
  9. No tot el que es llegeix o es veu per Internet és cert (desconfiar de les coses gratuïtes).
  10. No deixar que realitzen compres sols.
  11. Informar-los que podrien cometre delits sense saber-ho: especialment contra la propietat intel·lectual.

També comentar-vos que existeix el Grup de Delictes Telemàtics de la Guàrdia Civil, que el podreu trobar a l’adreça: http://www.guardiacivil.org.

A més a més, a la Xarxa, podreu trobar molta informació al respecte, a esta adreça trobareu una guia editada pel Govern de l’Aragó: http://portal.aragon.es/portal/page/portal/SOCIEDADINFORMACION/si2.pdf

Els riscos per l’ús indiscriminat d’Internet s’han de conèixer i pares i mares i professorat hem d’actuar en la mesura de les nostres possibilitats.

dimarts, 10 de juny de 2008

PREMI POESIA EN ACCIÓ 2008


IES Sòl-de-Riu de Alcanar (Tarragona)

Benvolguts/des amics/gues:

Volíem agrair-vos la vostra participació en la novena convocatòria del premi “Poemes per a un món millor” de POESIA EN ACCIÓ.

El dissabte 21 de juny és el dia de la IX Marató de Poesia en Acció. D’ 11 del matí a 9 del vespre, al Jardí Romàntic de l’Ateneu Barcelonès, C/Canuda, nº6, l’alumnat guanyador recitarà al costat de poetes de renom amb una finalitat comuna: posar en pràctica el valor de la solidaritat.

Els beneficis d’aquesta marató solidària seran per la potabilització de cinc fonts de Cambodja a través de l’ONG Neary Khmer.

Enguany dediquem especialment la marató a dues companyes de Poesia en Acció que aquest estiu passat van morir i serà el primer any que no seran amb nosaltres. Així, de 13.30 h a 14.30 l’acte es convertirà en un homenatge a Rosa García i Rosa Camps, les dues roses de Poesia en Acció.

.

L’entrada al Jardí Romàntic és lliure. Hi haurà, però, tiquets pro-ajuts des de 6 euros. Els poemes seleccionats s’han recollit en un llibre, la venda del qual servirà per a contribuir a aquesta causa solidària (preu del llibre: 10 euros).

Recordeu que tots els nois i noies que han participat en el nostre premi poden venir a recitar el seu poema i així la festa serà veritablement participativa i solidària.

Durant tot el dia hi haurà diverses actuacions com mags, contacontes, cant coral, concerts i d’altres activitats-tallers.

No us perdeu el dinar multi-cultural que tindrà també una finalitat benèfica. Per 8 € els adults i 5 € els petits podreu tastar la millor cuina d’arreu del món.

A continuació trobareu l’alumne/a o els/les alumnes del vostre centre que han estat premiats i premiades. Us demanem confirmeu, el més aviat possible, l’alumnat tant premiat com no premiat que hi participarà,

POEMES I ALUMNAT PREMIAT:

Jael Matamoros Sancho, 2n d'ESO, Poema

Melanie García Beltran, 1r d' ESO, Eslogan

Paula Morralla Tàpies, 1r d' ESO, Eslogan

Ionut Florentín Adam, 1r d' ESO, Eslogan

Oleksandra Marchuk, 2n d' ESO, Eslogan

Genís Verge, 3r d' ESO, Eslogan

Júlia Agudo Reverter, 2n d'ESO, Hasta cuándo

HORA PREVISTA D’ACTUACIÓ: 17.51 h.

Estem a la vostra disposició, per qualsevol aclariment als telèfons 936649601/ 932212303 / 645 460 342 / 637 777 479. A l’espera de saludar-vos personalment el proper dissabte dia 21 de juny, us enviem una cordial salutació.

L’equip de Poesia en acció

Si voleu enviar contesta per e-mail adreceu-vos al correu electrònic: igarci53@xtec.cat

-------

En agraïment a la visita:


divendres, 6 de juny de 2008

MISSATGE DEL MESTRE DE CASTELLÀ DE 2n D'ESO PER AL CRÈDIT DE SÍNTESI

Benvolguts i benvolgudes,

Per a l'activitat de castellà del Crèdit de Síntesi a aquesta pàgina http://www.xtec.cat/%7Epribas/projecte/projecte.htm
hi trobareu informació gràfica i molt ben estructurada sobre què és un còmic.

Salutacions.

dimecres, 4 de juny de 2008

NORMES D’ÚS DE LA BIBLIOTECA DE L’IES DURANT EL CRÈDIT DE SÍNTESI 2008

A la paret de la biblioteca disposem de dos esquemes: “La cerca i la recuperació de la informació a Internet” i “Les fonts d’informació (Tipologies segons el contingut)” Durban, G. (2005) que poden orientar en la cerca d’informació i el seu tractament

Cada grup de Crèdit de Síntesi ha de tindre un sol responsable que serà qui, a començament de classe, cas de ser necessari, acudirà a la biblioteca a buscar els documents que faran servir a la classe.

Aquests materials s’han de compartir amb els altres grups de la classe, si els necessiten.

Cinc minuts abans d’acabar la classe s’han de tornar els materials que han estat agafats en préstec.

El professorat amb guàrdia de biblioteca signarà al full de préstec en el tram de préstecs de la seua responsabilitat.

S’ha de procurar tornar els exemplars al seu lloc corresponent a la biblioteca.

Es podran fer servir tres dels ordinadors, en cap cas el d’Administració de la biblioteca (excepte per part del professorat de guàrdia o sota la seua responsabilitat). S’utilitzarà una plantilla (full) per als torns d’ús dels ordinadors, màxim 15’, per persona.

Es pot imprimir algun full, els ha de portar l’alumnat, però si la informació a recollir és de moltes pàgines les guardaran en disquets, llapis de memòria, etc. En cap cas s’han de guardar arxius personals als discs durs dels ordinadors de la biblioteca.


Si teniu alguna observació a fer per a millorar el funcionament de la biblioteca comenteu-lo al responsable de la biblioteca.




Alcanar, 4 de juny de 2008


Tomàs Camacho Molina
EL RESPONSABLE DE BIBLIOTECA ESCOLAR PUNT.EDU

Entrega de premis del IV Premi Llibresebrencs.org de relats curts a Internet per a jóvens ebrencs


Gemma Reverter Vives, de 2n C d'ESO ha estat la guanyadora del premi de la categoria A (d'11 a 14 anys) del concurs.
La podem veure en la foto amb els altres guanyadors, organització i premiats.
Prompte podreu llegir i votar el seu conte a la pàgina http://www.llibresebrencs.org
Felicitem Gemma, i també les seues companyes, que van rebre un obsequi de participació.
També felicitem l'organització i el jurat per l'èxit aconseguit en la convocatòria. I, sobretot, per la Fira. Una magnífica oportunitat perquè autors i autores entren en contacte amb lectors i lectores.


fira 2008
L'entrega de premis del IV premi Llibresebrencs.org serà el proper diumenge 8 de juny a les 17h a la Plaça de la Cultura -recinte firal davant de La Llanterna Teatre Municipal de Móra d'Ebre.
Enguany han participar 46 relats, 11 de fins a 15 anys, 15 de 16 a 25 anys, 10 de 26 a 35 anys i 11 de més de 35 anys. Destacar que la procedència dels participants és de quasibé totes les comarques ebrenques i de l'àmbit de la fira. Un èxit de tots!!
Explicació del procediment del premi
Un cop rebuts tots els relats amb les dades personals de cada autor a l'adreça electrònica del premi, el secretari, que no té vot, els classifica per categories i els envia a cada membre del jurat. Els membres només saben el nom del relat i la categoria que correspon, no saben en cap moment el nom i l'edat de l'autor. Cada membre té fins al 26 de maig per enviar el veredicte, puntuant 3 relats per categoria amb 3 punts per al primer, 2 punts per al segon i 1 punt per al tercer. El jurat està format per 6 membres, 3 dones i 3 hòmens, amb perfils diversos relacionats amb els llibres, la cultura i la dinamització dels jóvens. Quan tots els membres hagen enviat el seu resultat, el secretari sumarà tots els punts i mirarà el nom dels 3 relats guanyadors un per cada categoria. Els relats guanyadors serà un secret que es guardarà fins al dia de l'entrega de premis.
Recordar que tots els participants tenen un premi, però només s'entregarà, a l'autor del relat o a alguna persona en qui delegue el mateix dia de la Fira. Si un participant no pot vindre el diumenge 8 de juny i no porta cap persona en representació seua no rebrà el premi, siga guanyador/a o no.
Els premis per al relat guanyador és de 150€ per a la categoria A i B i 300€ per a la categoria C i D, a més de la publicació en un lloc destacat del lloc web http://www.llibresebrencs.org/.

Font: www.llibresebrencs.org

TABAC I SALUT COL·LABORACIÓ D'ANNA FIBLA ESTREM I JORDANA ROYO RICO A "LA REVISTA" NÚM. 10 DE L'IES

TABAC I SALUT

(L’hàbit tabàquic en els adolescents de 12 i 13 anys de l’Institut I.E.S Sòl-de-riu d’Alcanar.)


Anna Fibla Estrem.

Jordana Royo Rico.

Estudiants de 3r curs de Infermeria.

Universitat Rovira i Virgili. Campus Terres de l’Ebre.

12/03/2008.

Tabac i Salut

El tabaquisme és una drogodependència en la que intervenen factors psicològics, socials, de comportament i farmacològics. Dóna lloc a un consum reiterat de tabac amb greus conseqüències per a la salut.

Es consideren fumadors tant aquelles persones que consumeixen tabac de forma habitual com aquelles que ho fan de forma esporàdica; si bé les conseqüències seran diferents depenent del nombre de cigarrets, profunditat de la calada, temps de retenció del fum en els pulmons, anys de consum, etc.

La dependència al tabac apareix després de portar un temps fumant i no és produeix a tothom amb la mateixa intensitat, hi ha diferents graus. Aquesta és una dependència física, psíquica i conductual.

El tabac comporta dependència, la responsable d’aquesta és la nicotina, que actua a diferents llocs del cervell on incrementa els nivells d’una substància denominada dopamina i aquesta produeix sensacions de plaer, estimulants, activants. Aquesta alliberació de dopamina és la responsable de l’efecte addictiu del tabac. El temps que tarda la nicotina a actuar en el cervell després d’una calada és d’uns 7 segons, el que fa que la sensació de plaer sigui quasi instantània i esdevingui ràpidament una addicció. Aquesta dependència és la responsable de que quan el fumador deixa el tabac es produeixin les següents manifestacions: nerviosisme, irritabilitat, mal de cap, insomni, cansament, etc. Totes aquestes manifestacions constitueixen la Síndrome d’Abstinència.

El consum de tabac es relaciona amb quasi la totalitat d’actes i situacions socials de la vida del fumador. S’estableixen relacions emocionals amb el tabac, el fumador associa la cigarreta amb moments de felicitat, tristesa, per a estimular-se, relaxar-se, concentrar-se, etc.

El fumador s’acostuma a fumar en determinades situacions, després de menjar, quan parla per telèfon, al conduir, etc. Aquest consum moltes vegades és inconscient, i després d’un temps aquestes associacions es fan molt fortes, dificultant molt fer-les sense fumar. Aquesta dependència és la més difícil de corregir.

Si parlem de les conseqüències que aquest té, el tabac és la principal causa de mort i discapacitat en el món occidental. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha responsabilitzat al tabac de 25 grups de malalties d’alta rellevància per a la salut pública, entre les que s’inclouen: bronquitis crònica, emfisema, càncer de pulmó, angina de pit, infart de miocardi, malalties vasculars, trombosi cerebral, impotència, infertilitat, càncer de boca, laringe, esòfag, osteoporosis, etc.

Entre els beneficis de deixar el tabac s’inclouen una millora física, emocional i una gran satisfacció personal. Els beneficis comencen en el moment que es deixa de fumar:

· Als 20 minuts, la pressió arterial, la freqüència cardíaca i la temperatura dels peus i de les mans es normalitzen.

· A les 8 hores, els nivells d’oxigen es normalitzen i comença a disminuir el monòxid de carboni a la sang.

· A les 2-3 setmanes, millora la circulació i la funció pulmonar.

· Al cap de 3-9 mesos, augmenta la capacitat física i respiratòria.

· Després d’1 any, es redueix el risc de malaltia coronaria.

· Després de 10 anys sense fumar, es redueix en un 50% el risc a desenvolupar càncer de pulmó, i el risc cardiovascular és similar al d’un no fumador.

· Als 15 anys, el risc de patir un accident cerebrovascular és similar al d’una persona no fumadora.

L’hàbit tabàquic en els adolescents de 12 i 13 anys de l’Institut I.E.S Sòl-de-riu d’Alcanar.

S’estima que el consum de tabac s’inicia en l’edat pediàtrica, per la qual cosa infants, adolescents i joves són la població diana en les darreres normatives nacionals i internacionals aparegudes.

Tot i que la gran majoria dels adolescents estan d’acord en que el tabac és nociu per a la salut, encara són molts els que estan immersos dins d’aquest hàbit.

En la població adolescent, el 20,6% dels estudiants fuma diàriament.
Les noies presenten una prevalença de consum més alta que els nois en general, i la tendència és que a mesura que augmenta l’edat, augmenta el seu consum. L'edat mitja d'inici d'aquest hàbit es situa entre els 12 – 13 anys, amb un consum mitjà de 7,4 cigarretes. Les dades comparades assenyalen que amb el pas dels anys l'edat d'inici és cada cop menor. Això és un signe que ens alerta de la falta d’educació sanitària en aquest àmbit, ja que, molts dels adolescents no tenen coneixements suficients dels riscos que comporta aquesta droga per a la seva salut.

El mestre/professor té un paper molt important per jugar, juntament amb els pediatres. Durant l’adolescència és quan es desenvolupa un possible hàbit de fumar, i els adolescents poden entrar en el consum de tabac com una experimentació i curiositat. Un altre problema afegit és que el consum de tabac es comporta com una porta d’entrada a l’inici posterior a altres drogues i a l’alcohol.

A més és real, que els adolescents que s’han iniciat en el consum de tabac presenten molta més patologia respiratòria: broncoespasme a l’exercici, aparició d’asma i evolució desfavorable de l’asma. Ja a l’època adulta el consum de tabac és un factor de risc de patologia cardiovascular.

Per tant, el paper de l’escola és fomentar la prevenció del tabac, la qual cosa, és molt millor que fer tractament de deshabituació; per tant, cal ensenyar a dir NO AL TABAC.

Aquesta situació es planteja moltes vegades: quan un amic ens ofereix fumar, en reunions d’amics, anant de camí cap a l’Institut… En molts de casos el consum de tabac es produeix com un sistema d’integració de grup i s’ha d’ensenyar a resistir la pressió; valor que s’ha reflexat molt en l’enquesta realitzada.

Per això és convenient, analitzar l’eficàcia de les estratègies que cal implantar per prevenir-ne la iniciació, reduir la prevalença del consum i protegir la salut de la població de l’aire contaminat pel fum del tabac, amb una atenció especial a les estratègies educatives i a les mesures que han de ser regulades legislativament per reduir la demanda (publicitat i promocions, regularització de l’empaquetat del tabac), disminuir l’oferta (regulació de l’accés dels menors al tabac, polítiques de preus i impostos) i regular els espais sense fum.

Conclusions

En la societat actual hi ha un fenomen molt clar que xoca amb les tradicions i formes d’actuar de fa uns anys. Els joves i adolescents d’avui en dia (a partir dels dotze anys) “maduren” més ràpidament i “són capaços” de fer coses i prendre decisions que abans només es donaven a partir de la segona dècada de vida. Com es pot observar, hi ha dues accions que hem posat entre cometes, el motiu és ben simple: una societat consumista i que propugna el carpediem ha educar els seus fills per a què facin el mateix com més aviat millor. Però el problema apareix quan el consum es torna en contra dels propis consumidors i acaba consumint amb el producte la vida del consumidor. Perdó per la redundància. Ens expliquem:

Dintre del nostre sistema hi ha una sèrie de productes i serveis que predominen per sobre de la resta. El rei de tots és el turisme, però seguit molt de prop pel tabac i l’alcohol. La nostra xerrada va anar dirigida a informar als adolescents dels perills de fumar. Però, per a sorpresa nostra, això va resultar, en molts casos, com fer recitar l’abecedari a universitaris.

Moltes de les coses que anaven dient ja eren conegudes per la majoria de gent que hi va assistir. Hi havia alguns detalls i perills que desconeixien però amb la majoria de coses hi estaven completament familiaritzats. És més; malgrat la seva curta edat (12 o 13 anys) hi havia un gran nombre de nens i nenes que fumava habitualment. Això, en si mateix, ja representa un problema molt gran. Però creiem que el veritable quid de la qüestió és el motiu que els impulsa a començar a fumar i a seguir fent-ho. La massa social jove demanda un model que sigui responsable, madur i intel·ligent. Però, pel que es veu, s’han confós alguns dels termes i s’ha associat el fet de fumar a la responsabilitat i maduresa, cosa que provoca que molts nois i noies es posin a fumar per no quedar retardats en l’escala de valors de la joventut.